El món es transforma a cada segon, cada minut i cada instant. Si mires la
teva Esquerra; el paisatge d’una ciutat plena et canvia, els edificis, la gent,
les pastisseries… Tot amb els seus colors injecten sensacions dintre teu. Si
mires a la meva dreta, per contraposició, et submergeixes en el mar i la tranquil·litat
que comporta, les lleis de “Espavila, fes això!” “Mou-te, que sinó el tren et
deixa”, tot per un instant deixa d’importar.
Els teus costats només acompanyen, però
si mires al davant, això és més complicat, mirem al davant tan sols si
tenim clara la nostra via, el nostre recorregut ja marcat, si ho tenim: Mirem
amb fermesa on anar, la impressió de controlar la teva vida es tan efímera, però
ens agrada… A tots ens agrada. Doncs, aquesta historia que vinc a explicar a
continuació tracta de com jo ho tenia tot planejat per la resta dels meus dies,
però sobtadament res no va estar planificat.
I es així el món, quan les caricatures no el representen, tothom vol
planificar i viure planificant, planifiquem els dies, planifiquem les nits,
critiquem per planificar, planifiquem per criticar… Sempre la vida ha estat
plantejada per fer això. La veritat és que no vull viure més així, les nits,
els dies i els riures més bons són aquells genuïns.
